Penso que sóc una indecent,
trenco les normes
que jo mateixa poso.
Però res no passa
que no hagi passat alguna vegada
per unes mans massa
-joves per saber tocar,
-fredes per reconfortar,
-aspres per admirar,
-tremoloses per aguantar.
Sé que faig el que vull,
i fins i tot en això fallo.
Trenco els pensaments
en pedaços d’èter
que de nou mai enganxo.
Millor deixa-ho per a després,
per un futur millor,
en el que el temor s’hagi esfumat
i el temps t’hagi ensenyat
que pots ser diferent en un present
que és el mateix.
Sé que m’agrada jugar,
i jugar-me-la fent de les meves,
confonent-me i creant ambigüitats
que lluny de ser confuses,
són lectures indesxifrables,
missatges encoberts,
significats inseparables.
La clau de tot,
una paradoxa habitable,
al pou dels remordiments.
La senyal diu:
“Prohibida l’exclusió.”
I darrere, amb mala lletra,
firma:
“Por a l’honestedat.”